El conte de la Teresa

Hi havia una vegada no fa gaire temps en un lloc molt pròxim, una dona que es diu Teresa. Ella havia viscut en un pis i com tothom pensava que mai li passaria a ella, ens aïllem d’aquestes situacions i no ens adonem que això li pot passar a qualsevol.

 

Ella s’hi va trobar de cop, quan menys s’ho esperava. Va ser tot molt ràpid. Va quedar-se sense feina, els fondos de casa seva van començar a baixar i baixar sense remei. La hipoteca la obligava a reduir en qualsevol acció quotidiana. De cop la seva vida girava entorn als deutes que creixien. Així va anar abandonant el seu entorn social sense ni tant sols adonar-se.

  

Un dia va culminar quan es va veure obligada a deixar casa seva. Desesperada va anar a casa d’una amiga seva temporalment per intentar sortir del pou en el que es trobava.  No aconseguia que la contractés ningú, i el temps passava. Finalment la seva amiga també es va trobar en una situació precària i ja no podia mantenir a la Teresa a casa seva, va haver de marxar. Sense saber on anar ni amb qui contactar va seure en un banc on pensant i pensant es va quedar adormida.

 

Al despertar-se al carrer va adonar-se que ningú s’havia aturat a preguntar que hi feia ni si estava bé. De cop es sentia sola. Va recollir les seves coses i es va disposar a fer quelcom, però no tenia lloc on anar.

 

Va pensar, “i ara que faig? Com puc haver acabat aquí? Jo no he fet res malament!” la Teresa va apropar-se a varis llocs per intentar salvar la seva situació aquell dia, però arribat el vespre tenia gana i no tenia on passar la nit. En silenci va seure al terra. Tenia fred, estava sola, ja no tenia res per comunicar-se.

 

Aquella nit casi bé no va poder dormir. Va plorar, la impotència podia amb ella. S’abraçava a sí mateixa buscant trobar una mica de calor. Tremolava entre sanglots, recordava cada abraçada que els seus amics, amants o familiars li havien donat. On eren ells ara? Per què l’havien deixat de banda? Ella no havia fet res malament.

 

A la seva edat ja li era difícil remuntar. Feia un mes i mig que s’havia quedat al carrer i no perdia l’esperança de tornar a viure a casa seva, mentre estava arraulida amb un got de cartró que havia aconseguit de les deixalles demanant alguna moneda a la gent. Les persones passaven de llarg, ni la miraven, es sentia invisible.

 

Es feia més i més petita, es sentia menys i menys. Anava bruta, tremolava de fred i gana. Portava la roba esparracada, la roba que un dia havia sigut la seva camisa preferida per anar elegant. Va acceptar que potser no era ningú i que era culpa seva estar al carrer, lloc on sabia que estava el seu final. Però ella no havia fet res malament.